Si hi ha llum, hi ha ombra
A vegades penso en la impossibilitat estadística de ser aquí i ara, en aquest pla temporal i en aquesta forma física que és el meu cos. Si ens remuntem als orígens del Big Bang, la nostra existència és pràcticament impossible, i només se m’acut atribuir aquesta causa a un efecte de poders sobrenaturals o màgics. Hi ha qui anomena aquest fenomen Déu, hi ha qui l’anomena consciència universal, d’altres en diuen intel·ligència còsmica, a mi em ressona més atribuir-ho a una paraula que per mi ho engloba tot: l’amor. De vegades m’imagino que a cada passa que faig m’endinso en una espècie de peixera que conté partícules d’amor, i que tot el que inspiro i expiro forma part d’aquesta massa. Bé, potser tot plegat és massa poètic, però em serveix per transitar els moments més difícils.
Però em pregunto, com deu funcionar tot plegat? Em refereixo al fet que t’escullin a tu per donar-te la vida? Deu ser l’univers preguntant, “Ei, t’agradaria anar a la Terra per un període molt i molt curtet i experimentar totes les emocions possibles dels humans? Podràs experimentar l’alegria, l’eufòria, l’esperança, la frustració, l’ansietat, la por… què me’n dius, voldries?” i li dius que sí, que i tant que sí. I et diuen "vinga xaval, posa’t aquest tratge d’humà que de totes les infinites possibilitats t’hem escollit a tu per anar de viatge a la Terra." Espectacular, no?
Sentir forma part de la condició humana. Sentir l’alegria i la tristesa, el fred i la calor, el dia i la nit. Tot té un pol oposat i forma part d’aquesta unitat que és el tot. Negar un pol, és negar-ne l’altre: no podem sentir alegria si no acceptem que també sentirem tristesa. Així que quan sento, sigui el que sigui, m’ho prenc com un recordatori del miracle que és estar en vida, i que sí, que a vegades és dolorós i incòmode sentir totes aquestes emocions i ser humà, però recordo la improbabilitat estadística de ser aquí i ara, i llavors agraeixo tot el que em passa. És tan bonic tenir la capacitat de sentir… La vida és un miracle, i poder experimentar-la en totes les seves formes i sensacions és pura màgia.
M’agradaria compartir un dels meus poemes preferits de l’amic sufí Rumi. Es titula “La casa de convidats”:
This being human is a guest house.
Every morning a new arrival.
A joy, a depression, a meanness,
some momentary awareness comes
as an unexpected visitor.
Welcome and entertain them all!
Even if they’re a crowd of sorrows,
who violently sweep your house
empty of its furniture,
still, treat each guest honorably.
He may be clearing you out
for some new delight.
The dark thought, the shame, the malice,
meet them at the door laughing,
and invite them in.
Be grateful for whoever comes,
because each has been sent
as a guide from beyond.
Jelaluddin Rumi - Guest House