L’Ester

De petita la meva mare em deia que estava asilvestrada. No respectava els horaris, menjava quan tenia gana, caminava descalça i era una ànima lliure. La majoria de records que tinc, els tinc al bosc. A casa, si entrava una abella la convidàvem a sortir. Mai la matàvem. Aplanàvem flors per conservar-les entre llibres, sempre. Un dia es va trencar el tronc d'un petit arbre japonès i encara recordo al meu pare embenar-lo perquè visqués. Vint anys després, allà segueix, al jardí dels meus pares. A casa, la natura era una mera extensió de la família: un lloc que érem i que ens habitava. 

Després arriba la vida a la ciutat, els estudis, l'èxit professional, i tot allò que se suposa que has de fer. Ester, posa't les sabates que et faràs mal als peus, que sempre em deien a casa. I, un sense fi de coses que t'allunyen d'allò que ets. He tingut la gran sort de voltar el món durant molts anys. Caminar entre selves i descobrir la natura salvatge en els indrets més remots et fa estimar la Terra com l’ésser viu que és i sentir-te una més amb la resta de l’ecosistema.

Ara que estic intentant recordar i retornar a qui soc, us presento l'Atelier Silvestre, una escola de bosc, un projecte de vida que neix de l'ànima i que amb molta il·lusió estic iniciant amb els peus descalços. Un recordatori a estimar i a ser allò que som: natura silvestre. Rere meu hi ha un exèrcit de cent mil ocells, centenars de llangardaixos, alguns gripaus dins de casa i una infinitat de flors, arbres i plantes medicinals. Els meus mestres.